dijous, 29 d’abril del 2010

Sort que ja no hi ha cabines!

Avui en dia (gairebé) tothom té mòbil i els temps en que l’únic recurs per trucar quan eres fora de casa eren les cabines telefòniques ens semblen gairebé prehistòrics. Però la realitat és que tampoc fa tants anys d’això, i aquestes peculiars estructures (en la seva versió tancada o oberta) formaven part del paisatge urbà i quotidià de qualsevol ciutat o poble.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Doncs jo no oblido!

Un dels costums més estesos que tenim els humans és que quan mor algú acostumem a perdonar-li (o a oblidar) els seus defectes. Potser el fet de la seva desaparició definitiva, i per tant la impossibilitat que aquests defectes ens continuïn afectant, desperta en nosaltres un cert sentiment de misericòrdia vers el finat. No em sembla bé. De la mateixa manera que si algú havia estat una bellíssima persona ningú se n’oblida, crec que si havia estat un malparit tampoc ens n’hem d’oblidar pel simple fet que hagi mort. Si la mort d’una persona fa que els altres vulguem fer un balanç de la seva vida, que sigui un balanç complet, i no només de les coses bones.

Un dels exemples més clars de tot això que explico l’estem vivint des del 21 d’abril d’enguany, dia en què saltava als mitjans de comunicació de tot el món la notícia de la mort de Joan Antoni Samaranch. Des de llavors i fins ara (i espera’t el que vindrà, perquè ja s’ensuma un carrer amb el seu nom a Barcelona) només he sentit que lloances, alabances i ensabonades cap a una figura que deu tenir els seus mèrits (no dic pas que no), però de la qual tothom sembla que hagi oblidat les ombres.

Per sort, Internet és una font inesgotable d’informació i si rebusques una mica, pots trobar-hi de tot. Per exemple, que el Sr. Samaranch va anar al Col·legi Alemany de Barcelona, on acostumava a lluir una esvàstica a la solapa i més d’una vegada havia explicat que “allò (referint-se al nazisme) era el futur i sempre s’havia d’estar amb els guanyadors”, declaracions amb les que ja deixava ben clara la seva vocació d’estar sempre a prop del poder. Sabem també que sempre es va declarar “seguidor acèrrim” del general Franco, i que va ostentar diversos càrrecs polítics i diplomàtics al servei de la dictadura franquista.

diumenge, 18 d’abril del 2010

Manel, un grup necessari

L’anomenat rock català, fenomen nascut a finals dels anys 80, ha viscut molt de temps (segurament massa) a l’ombra bàsicament de tres grups: Sopa de Cabra, Sau i Els Pets. La culminació d’aquest boom fou el recordat concert que aquestes bandes (a les que s’hi va afegir Sangtraït) van celebrar el 14 de juny de 1991 al Palau Sant Jordi de Barcelona davant de 22.104 espectadors (un dels quals vaig ser jo, per cert), la segona millor entrada de la història del recinte barceloní, només superada per les més de 24.000 ànimes que van anar a veure Prince dos anys després, i no igualada per artistes del calibre de Dire Straits, U2, Metallica o Bruce Springsteen. Quasi res.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails