Piquets informatius o delictius?

Vagi per endavant que respecto per igual tant a la gent que avui ha volgut fer vaga com a la que no, perquè de motius n’hi ha de sobres tant en un cas com en l’altre. El que no accepto de cap manera és que una decisió que hauria de ser fruit de la llibertat personal vingui coaccionada per altres persones. Tothom té dret a fer vaga però també a no fer-la, i aquesta decisió no pot venir imposada per ningú.

El cas dels piquets (“informatius”, diuen) és especialment greu. En teoria s’encarreguen d’informar dels motius de la vaga i de les reivindicacions que han portat a convocar-la. Ara bé, un cop informada, la gent ha de tenir la llibertat de decidir si s’hi afegeix o no. Si ens forcen a unir-nos a una vaga en contra de la nostra voluntat, no només és un atemptat contra el dret de decidir sinó que és un delicte establert a l’art. 315.3 del Codi Penal. Això no ho he escoltat ni llegit en cap mitjà de comunicació i em sembla un fet especialment greu, perquè representa que estem acceptant un fet delictiu com si fos quelcom normal. Com que ens hem acostumat a la presència dels piquets en les jornades de vaga, a ningú li estranya que tallin carreteres, cremin pneumàtics, trenquin aparadors i, fins i tot, agredeixin a tothom que no pensa com ells.

Imaginem per un moment que en una jornada electoral ens trobéssim algú a la porta del col·legi que ens recomanés a quin partit polític hem de votar, o si hi hem d’anar o si no, i que si no fem el que ell ens diu, ens amenacés o ens agredís. Segur que seria notícia de portada a tots els telenotícies i tothom ho qualificaria com un gravíssim atemptat a la democràcia. Aleshores, per què els piquets poden impedir exercir un dret individual com és el de no fer vaga? Amb quina força moral podran dir els sindicats que la vaga ha tingut un determinat percentatge d’èxit, si el seu seguiment ha vingut imposat per la força? Quanta gent no hauria fet vaga i l’ha haguda de fer perquè l’han obligat? Quantes vegades hem sentit aquests dies frases del tipus “obrirem, però si vénen els piquets tancarem”?

El dret a fer vaga està garantit per la Constitució i es pot considerar com un dels avenços de la democràcia. Però de la mateixa manera també existeix el dret a no fer-la, i no poder exercir-lo per por al que ens pugui passar, francament recorda a èpoques passades i encara no massa llunyanes.

Bous, braus i banaus

Tot i que em considero una persona bastant descreguda, especialment pel que fa als temes polítics, a vegades encara aconsegueixen enganyar-me. Fa unes setmanes m’alegrava enormement perquè el Parlament de Catalunya havia decidit prohibir les curses de braus a partir de l’any 2012. Jo, amb la meva no habitual innocència, em vaig creure que el motiu d’aquesta futura prohibició era la protecció dels animals i estalviar-los patiments innecessaris simplement per distreure a uns altres animals, en aquest cas bípedes.

Doncs bé, resulta que ara el mateix Parlament ha decidit no prohibir els correbous, per la qual cosa m’imagino que el criteri protector no ha estat la primera prioritat de la nostra benvolguda classe política. Potser ells no saben que de patiments n’hi ha de físics però també de psicològics, i que per fer patir un animal no cal clavar-li banderilles. Tampoc cal ser massa espavilat per deduir que si lligues uns draps encesos a les banyes d’un bou, li provoques un estrès i un terror més que notable pel fet de tenir foc a tocar de la cara. I això per no parlar de la possibilitat de patir cremades al morro o als ulls, o de les estirades de cua incontrolades que els hi fan els borratxos passats de voltes que participen en aquest tipus d’actes.

M’agradaria creure que aquesta decisió no és deguda al fet que els correbous tenen una forta tradició en moltes contrades catalanes (com ara les Terres de l’Ebre), i que els polítics que han votat en contra de la prohibició no ho han fet pensant en les properes eleccions, i en la pèrdua de vots que això els hi podria suposar en aquests indrets. I voldria pensar també que la cosa no es redueix simplement al fet que un sigui una tradició espanyola i l’altra catalana, sinó a que es volia protegir als animals (recordem-ho, en virtut d’una llei aprovada pel mateix Parlament). Però està claríssim que aquest aspecte tant se’ls en dóna i que la seva única preocupació és perpetuar-se en el càrrec a qualsevol preu i que els hi vagin caient cada mes. Pura especulació electoral, teatre, hipocresia i falta de vergonya. La mateixa que sento jo vers els que en teoria em representen.

Labordeta, autèntic i íntegre

La matinada del passat 19 de setembre va morir José Antonio Labordeta, víctima d’un càncer de pròstata que arrossegava des de feia quatre anys i que finalment no ha pogut superar. Escriptor, poeta, cantautor, presentador de televisió i “el diputat amb menys vots d’Espanya” (com deia ell mateix), Labordeta va mantenir, per sobre de tot, una trajectòria coherent i íntegra al llarg de tota la seva vida.

“Para que Cataluña aprenda”

El biketrial, o bicitrial, és un esport que consisteix en superar una sèrie d’obstacles, naturals o artificials, a cavall d’una bicicleta i sense posar els peus a terra. Aquest esport va néixer a Catalunya a finals dels anys 70, per la qual cosa no és d’estranyar que molts dels millors representants d’aquesta modalitat siguin catalans.

Nova Orleans a Ripoll

Jazz. Només d’esmentar aquesta paraula n’hi ha prou per espantar a la majoria de possibles espectadors davant del temor de trobar-se amb un espectacle avorrit, pesat, repetitiu i tristot. Per sort, els components de La Locomotora Negra s’encarreguen de fer desaparèixer tots aquests tòpics cada vegada que trepitgen un escenari per oferir un dels seus recitals. Swing, blues, balades, jazz de Nova Orleans i ritme, molt ritme, que ens farà moure els peus i tamborinejar els dits a la cama.

Tot i que el nom de la formació m’és conegut des de fa molts anys, no va ser fins aquest dissabte que vaig tenir l’oportunitat de comprovar en persona el que m’havien explicat alguns afortunats que ja havien tingut ocasió de veure-la en directe. La Locomotora Negra va tancar brillantment el 31è Festival de Música de Ripoll en un Teatre Comtal que va presentar un ple gairebé absolut i que va premiar amb forts aplaudiments cadascun dels temes que va interpretar la formació barcelonina, que aviat complirà ja 40 anys d’existència.

Música amb majúscules, interpretada amb convenciment i passió pels 17 components que formen la banda i que, per sobre de tot i com diuen ells mateixos, són “un grup d’amics que ens trobem per sopar i que, tot seguit, per tal de pair bé, fem concerts de jazz”. Realment es nota que els hi agrada el que fan, i aquest amor per la música negra dels anys 20, 30 i 40 es trasllada de l’escenari cap al públic i aquest, a la vegada, els hi torna multiplicat en forma d’aplaudiments i de ganes de continuar movent els cossos amb un nou tema, fins a completar gairebé dues hores de concert que passen amb un bufet. De debò que val la pena, i si no em creieu, comproveu-ho vosaltres mateixos: