I ara què, Puigcercós?

No hi ha hagut sorpreses i s’ha confirmat el que tothom esperava: CiU governarà els propers 4 anys gràcies a una victòria incontestable que deixa la formació liderada per Artur Mas a només 6 escons de la majoria absoluta. És la conseqüència lògica que ha pagat un PSC massa sotmès a Madrid i liderat per un homenet que potser tindrà altres virtuts, però que té el carisma d’una carxofa i les dots de comunicador d’un alvocat. Malgrat que no combrego en absolut amb la ideologia convergent, com a mínim s’ha de reconèixer que el nou president, almenys, té imatge i parla un català correcte.

CiU no és l’única força que ha experimentat una pujada notable: també ho ha fet el PP, que ha aconseguit els millors resultats de la seva història i ha arribat als 18 diputats. Aquesta major tendència del vot cap a la dreta segurament sigui deguda a la crisi i al convenciment general que la culpa és del PSOE, quan en realitat es tracta d’un fenomen a nivell global. Però clarament, la manca d’accions/solucions ha passat factura als socialistes.

M’han sorprès bastant els bons resultats aconseguits per Solidaritat Catalana per la Independència (SI), la formació liderada per Joan Laporta que ha aconseguit 4 diputats en només 4 mesos d’existència del partit (sens dubte l’home és mediàtic, i la presidència del Barça tampoc li ha fet cap mal). De la mateixa manera, m’esperava millors resultats de l’altra proposta independentista liderada per Joan Carretero, que finalment no ha obtingut representació. Està clar que els independentistes han donat l’esquena a ERC i han dirigit les seves esperances cap a altres formacions.

Uriah Heep i una dama de negre

Uriah Heep, a més de ser un personatge de la famosa novel·la David Copperfield de Charles Dickens, és un grup anglès de hard rock que va viure la seva esplendor als anys 70, moment en el que va arribar a ser un referent d’aquest estil, tot i que sempre per sota de la santíssima trinitat formada per Black Sabbath, Deep Purple i Led Zeppelin. No els tinc tan escoltats com aquests tres, però sí que fa un temps que vaig descobrir un tema (més folk que rock) que he recuperat ara fa poc i que m’agrada gairebé fins al punt de l’obsessió.

A grans trets, explica la història d’un home que vaga per la foscor enmig d’un camp després d’una batalla i es troba amb una mena de deessa, totalment vestida de negre, a la qual demana que l’ajudi a venjar-se del seu enemic. En comptes de concedir-li el seu desig, la dama el convenç amb bones paraules de no venjar-se, i a més el consola del dolor que pateix.

Definitivament, estic canviant pel que fa als meus hàbits musicals. No havia sentit mai una predilecció especial per les versions, i cada vegada en trobo més que m’agraden (ja en vaig parlar). Tampoc havia estat mai massa aficionat a escoltar una mateixa cançó moltes vegades seguides, i en canvi ara porto dies i dies escoltant contínuament aquesta peça en el trajecte de casa a la feina i viceversa (una mitja hora al dia). Espero que us agradi:

Carmen de Mairena president/a

Per a tots els que estigueu indecisos de cara a la votació de diumenge, he descobert una opció alternativa als 7 o 8 candidats que tots coneixem: es tracta de la CORI (Coordinadora Reusenca Independent). La formació encapçalada per Ariel Santamaría, regidor electe de Reus que acut als plens vestit d’Elvis Presley, acaba de fitxar a Carmen de Mairena com a número dos del partit i cap de llista per Barcelona. El popular transsexual ja ha avisat l’actual president amb un dels seus famosos apariats: “Montilla, te vamos a hacer papilla”.

Aquests són els punts més destacats del seu programa:

- Instal·lació de ventiladors gegants a Lleida per desfer la boira (jo em permeto recomanar-los que facin el mateix a la plana de Vic).

- Recuperar la figura de les majorettes als ajuntaments.

- Que els Mossos portin barretina.

- Enviar una missió a Mart amb productes catalans, i construir aeroports per a OVNIs per si els marcians volen visitar Catalunya.

- Plantacions de marihuana en rotondes i descampats.

- Organització de les “Olimpíades de bar”, amb competicions de billar, futbolí i cartes.

- Que la UNESCO declari el barri xino Patrimoni de la Humanitat.

- Que el porno català deixi de ser minoritari.

- Creació de “follòdroms”, equipaments públics destinats als joves per poder practicar sexe sense haver de recórrer al cotxe ni a casa la sogra.

Tot plegat una frikada total i absoluta. Sí, d’acord. Però si anem més enllà i reflexionem una mica, també podem arribar a aquestes conclusions:

- Tant la CORI com els altres menteixen en els seus programes, i en cap dels dos casos s’acabaran complint la majoria de les seves promeses.

- Si creieu que apostar per la CORI és llençar el vot, us diré que jo i 350.000 votants més també vam tenir la sensació d’haver-lo llençat quan vam confiar en un partit suposadament catalanista que va donar suport a la investidura d’un home que ni tan sols sap parlar català, i que a més havia jurat que no pactaria amb cap partit que depengués de Madrid.

- I finalment, si penseu que es tracta d’una campanya friki, ja em direu amb quin adjectiu s’hauria de qualificar el fitxatge d’una actriu porno per part de la candidatura de Joan Laporta, l’anunci del PSC on surt una noia que té un orgasme quan va a votar, l’estratègia de la Montserrat Nebrera quan denuncia amb un fals vídeo porno la seva poca presència als mitjans, o el videojoc encarregat pel PP on es veu a la Sánchez-Camacho disfressada de Lara Croft eliminant independentistes i immigrants a cavall de la gavina símbol del partit.

Total, que entre els que s’ho prenen seriosament, els que són obertament frikis i els que van de seriosos però a l’hora de la veritat resulta que tampoc es queden curts, la política cada cop s’assembla més al festival d’Eurovisió. Que Déu ens agafi confessats!

Mairena & Elvis: qui dóna més?

Història per a tothom

Que algú sàpiga molt d’un tema concret no vol dir necessàriament que també el sàpiga transmetre als que no el saben, com per desgràcia vaig haver de patir sovint a la universitat. M’imagino que quan arribes a dominar moltíssim una branca del coneixement, deu ser molt difícil no donar per sabudes coses que els que t’escolten no tenen per què saber. Ho puc entendre.

Però quan es dóna la circumstància que algú que en sap molt, a més té la capacitat de transmetre aquest coneixement a gent que no domina el tema en absolut, llavors és quan ens trobem amb petites meravelles com aquesta Breu història del món, escrita per Ernst H. Gombrich, mort l’any 2001 i que va ser un dels més prestigiosos historiadors europeus, expert en història de l’art i nomenat tretze vegades doctor honoris causa per diverses universitats del món.

Tal i com indica el títol, en aquest llibre el professor Gombrich ens fa un repàs de la història mundial des dels homes de les cavernes fins a la bomba atòmica, i ho fa d’una manera senzilla, clara i entenedora fins i tot per a aquells que mai no ens ha acabat d’agradar el tema de la història. Les seves explicacions semblen sovint una novel·la, i encara diria més, una novel·la dirigida als joves que tenen contacte per primera vegada amb aquesta branca.

A través de les seves pàgines repassarem coses que ja sabem, en recordarem d’altres que havíem oblidat i n’aprendrem de noves, i això sense gairebé ni adonar-nos-en. A més, les nombroses anècdotes repartides al llarg del llibre ajuden a fer-lo encara més accessible i fàcil de recordar. En resum, un llibre ideal per a tots aquells que vulguin tenir una visió global del que ha estat la història de la humanitat, amb els seus protagonistes i fets més destacats.

Que en pau descansem

Avui fa 35 anys que va morir aquest personatge tan sinistre d’aquí a sota (ni mai que hagués nascut), que una de les poques coses bones que va fer a la vida va ser, precisament, morir-se.

No avorriré al personal amb la vida i miracles d’aquest homenet, perquè per alguna cosa hi ha la Wikipedia. Però sí deixaré que ho resumeixi de manera magistral (com sempre) un geni com Sabina:

Benvinguts al gran circ electoral

Tot i que ja fa dies que els partits se les foten entre ells, la campanya electoral encara no ha començat, com a mínim oficialment. Serà aquesta nit, un parell d’hores després que aquest petit article surti a la llum, quan la ridícula enganxada de cartells donarà pas a quinze insuportables dies on haurem d’escoltar promeses i programes que no es compliran mai, veure com els candidats es passegen per carrers i mercats amb falsos somriures de complicitat vers els possibles votants, intentant convèncer els cada cop més nombrosos indecisos per tal que el dia 28 vagin a dipositar el seu vot a les urnes. Ja sabeu què diuen dels polítics i les putes: tots dos fan veure que els hi agraden les persones a les que estan cardant.

A mi, personalment, cada vegada em costa més decidir-me per algú, o fins i tot decidir si m’acosto al col·legi electoral. Des que ERC va passar-se la campanya prometent que no pactarien amb cap partit que depengués de Madrid, i després el primer que van fer va ser donar suport al PSC PSOE i a sobre afavorir la investidura d’un home que ni tan sols sap parlar català, vaig dir prou i a partir de llavors he votat en blanc. A més de constatar un baixíssim nivell polític, tothom em sembla igual de fals i mentider, i estic convençut que tots miren més pel seu interès i per la seva butxaca abans que no pas pels interessos dels seus (teòrics) representats.

Un dels pocs al·licients que em feien dubtar sobre si aquesta vegada valia la pena o no anar a votar era veure quin paper jugarien les dues candidatures independentistes encapçalades per Carretero i Laporta. Doncs bé, ja m’ho han deixat ben clar: cadascú pel seu cantó i avall. Suposo que els egos d’aquests dos personatges estan massa inflats com per haver de compartir protagonisme, i ni tan sols el fet que ambdues candidatures tinguin la mateixa ideologia ha pogut aconseguir que vagin junts per intentar treure el màxim nombre d’escons possibles.

Perquè és així: segons el sistema electoral vigent, el fet de presentar-se junts a les eleccions pot suposar un escó més o un escó menys. Doncs ni així. I jo em pregunto: si els responsables d’intentar aconseguir la independència donen més prioritat als objectius individuals que als col·lectius, si no podem donar una imatge sòlida i anar tots a una, en definitiva, si ni els mateixos catalans ens podem posar d’acord, què ens cal esperar? A les espanyes es deuen estar pixant de riure...

I semblaven amics...

El misteri de les audiències

Quan sentim que un partit de futbol ha tingut una audiència de “x” milions d’espectadors, o que una sèrie ha estat cancel·lada per falta d’audiència, tots ens hem demanat alguna vegada com es deuen mesurar les audiències de les emissions televisives. Qui més qui menys ha sentit a parlar dels audímetres, uns aparells que serveixen precisament per a aquesta finalitat, però ben pocs n’han vist un o saben com és. Ara, gràcies a un curtmetratge titulat ¿Quién está ahí?, no només podem veure com és l’aparell en qüestió, sinó que a més ens aclareixen molts dubtes sobre el tema.

De vida fàcil, res

Com a bon aficionat a les sèries que sóc, una de les meves grans assignatures pendents és veure d’una vegada The Wire, considerada unànimement com una de les millors sèries de la història de la televisió. I què té a veure això amb el llibre que avui ens ocupa? Doncs que el seu autor és Richard Price, que també va ser guionista de la sèrie.

Tot comença quan Eric Cash, encarregat d’un restaurant a la zona del Lower East Side novaiorquès, i el seu nou bàrman Ike Marcus acompanyen a un client borratxo a casa seva. Pocs minuts després, en Marcus cau mort víctima d’un tret. Segons la versió d’en Cash, dos nois els van atracar i quan en Marcus es va resistir li van disparar. La versió dels testimonis, però, és diferent i diuen que no han vist a ningú llevat d’ells tres. A partir d’aquí, un inspector ja veterà i la seva ajudant hispana s’encarregaran d’intentar esclarir el cas i de consolar el pare de la víctima, en un estat de shock total malgrat que no tenia massa relació amb el seu fill.

Richard Price és famós per la seva gran capacitat (ell diu que innata) per crear diàlegs, i en aquest llibre ho demostra plenament. Les converses abunden molt més que no pas les descripcions, i això fa que la lectura sigui àgil i que el llibre es llegeixi fàcilment. Cal dir, això sí, que no caldrien 520 pàgines per explicar la història, i que l’obra perd una mica de gas a partir de la meitat, on tenim la sensació que s’està donant voltes sempre al mateix, sense que la trama acabi d’avançar. Tot i això, un llibre molt recomanable que ens retrata les vides (gens fàcils, malgrat el títol) d’uns personatges marginals i que ens presenta una Nova York molt allunyada de les gegantines pantalles lluminoses de Times Square.