dimarts, 6 de desembre del 2011

El futbolista doctor amb nom de filòsof



Dilluns, 5 de juliol de 1982. Estadi de Sarrià, Barcelona. Últim partit de la segona fase de grups del Mundial 82. Brasil, màxima favorita al títol i que ha guanyat els cinc partits anteriors, admirada unànimement pel seu futbol d’atac atractiu i fantasiós, s’enfronta a una Itàlia que s’ha classificat de miracle després d’empatar els tres primers partits i passar a la fase següent per diferència de gols amb Camerun. Paolo Rossi, davanter centre de la selecció transalpina, encara no s’ha estrenat com a golejador i les crítiques no es fan esperar. Aquella calorosa tarda de juliol, però, Itàlia i Rossi es desperten de cop; la squadra azzurra juga el seu millor partit i l’ariet marca els tres gols que permeten al seu equip passar a semifinals i que envien als brasilers cap a casa, malgrat l’excel·lència del seu joc. Plora Brasil i plora mitja Espanya, que amb la seva selecció eliminada havia dipositat les seves simpaties en un dels millors equips que ha donat mai el futbol.

Just acabat el partit, un periodista brasiler inicia una frenètica carrera per aconseguir parlar amb un dels derrotats, un gegant de metre noranta-tres amb barba d’evangelista i cabells arrissats, i li pregunta: “Doctor, què se sent després d’haver perdut sent tan bo i tan favorit?”. El futbolista mira al reporter de dalt a baix i li contesta amb fermesa una frase que ja és història: “Mala sort i pitjor per al futbol”. I efectivament, aquella derrota va trencar l’encís del futbol brasiler i en el següent Mundial (Mèxic 86) el joc dels sud-americans ja no va ser el mateix. En certa manera, va suposar el triomf d’una concepció del joc especulativa i organitzada en front de l’alegria, la imaginació i la despreocupació.

La mítica selecció brasilera de 1982

Aquest gegant, que malgrat la seva alçada només calçava un 37, responia al nom quilomètric de Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira, tot i que popularment se’l coneixia com a Sócrates. Ell va ser un dels derrotats aquella tarda d’estiu a l’antic estadi de Sarrià, junt amb altres mites del futbol brasiler com Zico, Falcao, Toninho Cerezo, Junior, etc. Potser no era el millor, però sens dubte sí que era el més carismàtic, un autèntic líder, i per això no ha d’estranyar que fos el capità de la verdeamarelha. Respectat igualment per companys i rivals, Sócrates unia en un sol futbolista la potència típica del futbol alemany amb l’elegància i la tècnica que sempre han caracteritzat als brasilers. Els seus regats suaus, la seva lentitud aparent, els seus xuts de llarga distància i les seves passades (i penals!) de taló, formen ja part de la història recent de l’esport rei.

Sócrates, a més, era una rara avis en un món on sovint els seus protagonistes semblen sortits d’un concurs per a idiotes: amb 23 anys ja tenia la carrera de medicina (per això li deien “Doctor”) i el seu compromís polític a favor de la democràcia va ser clar i contundent. Amb la selecció, era habitual veure’l escoltant els himnes abans del partit amb una cinta als cabells que recordava als més desafavorits. Com a jugador del Corinthians, l’equip de la seva vida, va impulsar un sistema d’autogestió (la “Democràcia Corinthiana”) on la presa de decisions es basava en el consens de la majoria, i on tots els vots (des dels directius fins als encarregats del material) comptaven per igual. En plena dictadura, l’exemple d’aquest club de futbol va acabar encomanant-se a tot el país. L’any 1982, el Corinthians va guanyar la Lliga amb la paraula “Democràcia” impresa a l’esquena de les seves samarretes, i un any després, abans d’una final entre el seu equip i el Sao Paulo, Sócrates va saltar al camp tot sol amb una samarreta que posava “Guanyar o perdre, però sempre amb democràcia”. Dos anys després, Brasil deixava enrere la dictadura militar que havia patit durant 21 anys.

Sócrates, doctor en medicina, demòcrata convençut i compromès, futbolista genial que apreciava per sobre de tot l’alegria del joc, va morir abans d’ahir amb només 57 anys víctima d’una infecció intestinal conseqüència d’anys d’excessos alcohòlics. Diuen que en una entrevista concedida l’any 1983 va dir que volia morir-se un diumenge i amb el Corinthians campió; casualitats de la vida, ambdues coses s’han complert. Una altra de les seves frases més famoses era que “no s’ha de jugar per guanyar, sinó per que no t’oblidin”. Jo no he oblidat mai aquell Brasil del 82, de la mateixa manera que no s’ha oblidat a l’Holanda del 74 o a l’Hongria del 54, equips que no van aconseguir el títol però que perduren a la memòria dels bons aficionats per la bellesa del seu joc i per tot el que han aportat a aquest esport. Objectiu complert, Doctor.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails