“Los Miserables”, millor al teatre

Fa una mica més d’un any, un servidor sortia entusiasmat del teatre després de veure Los Miserables, a pesar que els musicals no han estat mai entre els meus gèneres preferits. Però l’atractiva història, la majestuositat del muntatge, les interpretacions dels actors, la música en directe, les cançons... en definitiva, tot plegat, van fer que a partir d’aquell moment m’ho mirés d’una altra manera.

Fa uns dies vaig tenir l’ocasió de veure la darrera adaptació cinematogràfica (n’hi ha unes quantes) que s’ha fet de la immortal obra de Victor Hugo. Aquesta versió pretén ser una còpia del musical teatral traslladada al món del cinema, per la qual cosa el film és pràcticament tota l’estona cantat (llevat d’uns quants diàlegs molt curts), una fórmula que en teatre funciona perfectament però que en cinema a mi no m’acaba de quadrar. A més, en aquest cas les cançons no s’han traduït al castellà (la qual cosa pot allunyar a alguns espectadors de la sala de cinema -no és el meu cas-), i cal dir que les traduccions dels subtítols no són sempre exactes. La meva opinió és que segurament el millor hagués estat fer la pel·lícula amb diàlegs parlats, i de tant en tant inserir alguna de les peces més conegudes del musical. Si tenim en compte que dura gairebé tres hores, la veritat és que hi ha fragments una mica carregosos, i a més veure cantar en situacions on el més normal seria parlar... no encaixa. Això sí, pel que fa als aspectes tècnics només se’n poden dir coses positives: l’ambientació, el vestuari i la posada en escena són impecables, com no podia ser d’una altra manera en una superproducció d’aquestes característiques.

Per altra banda, el fet de voler fer una pel·lícula íntegrament cantada amb actors que no són cantants comporta un risc evident, i més si tenim en compte que els temes van ser cantats en directe durant la gravació, sense editar-los posteriorment. Cal dir que la gran majoria se’n surten prou bé, tot i que per exemple Russell Crowe demostra que no ha nascut precisament per cantar, i segurament per això durant tot el metratge se’l veu incòmode i descol·locat en el seu paper de l’implacable policia Javert. Hugh Jackman, tot i que tampoc destaca especialment per les seves qualitats vocals, compleix perfectament en el paper protagonista de Jean Valjean. I cal fer dues mencions especials: l’actor britànic Eddie Redmayne (Marius) i la seva emocionant (i emocionada) interpretació de la commovedora Empty Chairs at Empty Tables, i especialment i per sobre de tots, la preciosa Anne Hathaway (Fantine) cantant I Dreamed a Dream (segurament la cançó més coneguda de l’obra) amb una expressivitat i una emoció que a ningú estranyaria que li valgués l’Oscar d’enguany.

En definitiva, sensacions contradictòries al llarg de la pel·lícula. Hi ha uns quants fragments feixucs (potser massa), però també tenim una història meravellosa i èpica que ens parla d’amors, de desamors, de misèria, d’injustícies i de llibertat. Tenim també unes quantes seqüències absolutament brillants, com la inicial de les galeres on Valjean compleix condemna, o com les escenes de les barricades (acompanyades de cançons revolucionàries que fan posar la pell de gallina). Així doncs, tot i que en cap cas arriba a la suprema excel·lència del musical teatral, Los Miserables és una bona pel·lícula que agradarà segur als fans d’aquest gènere; a la resta, dependrà de si estan disposats a passar-se quasi tres hores escoltant cançons en versió original al cinema.