Roy Orbison, un autèntic mite de la música, en seria un bon exemple. Aquest cantautor americà va gaudir d’una gran popularitat a principis dels 60 amb temes com Oh, Pretty Woman, Only the Lonely, Crying o Blue Bayou, fins que una sèrie de desgràcies familiars (la seva primera dona va morir en un accident de trànsit i els seus dos fills grans en un incendi) van fer que la seva carrera s’estanqués als anys 70, i fins i tot que es retirés temporalment de la música. A la dècada dels 80 la seva carrera es va revifar, en part gràcies a les versions que diversos artistes havien fet de les seves cançons durant els anys anteriors, i també a que el seu tema In Dreams va aparèixer a la banda sonora de la famosa pel·lícula Blue Velvet (Vellut blau) de David Lynch. Però de nou la fatalitat es va interposar en el seu camí i va morir amb només 52 anys, víctima d’un atac de cor, en ple cim de la seva renovada popularitat.
Amb una imatge envoltada de misteri (solia tocar gairebé immòbil a l’escenari, sempre vestit de negre i amb ulleres de sol), i posseïdor d’una de les millors veus de la història de la música, Orbison va gravar el seu últim disc l’any 1989 (va sortir al mercat uns mesos després de la seva mort). Mystery Girl és recordat sobretot pel tema You Got It, que va ser un èxit mundial i encara se sent de tant en tant en alguna emissora de ràdio. Però a mi m’agradaria recuperar-ne un altre, que com deia abans ens recorda l’estiu d’una manera bastant diferent als efímers èxits de temporada. Una cançó amb aire nostàlgic, que ens parla d’algú que treballa tot el dia en un lloc plujós i somia amb tornar a Califòrnia per gaudir de les seves platges, el seu sol, el seu surf i les seves noies en bikini. Una petita joia que no em canso mai d’escoltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada