Sabent això, pot costar d’entendre per què fa uns dies vaig anar a veure Rush, ambientada precisament en el món de la Fórmula 1 dels anys 70. La resposta és que la pel·lícula tracta un tema que sí que em sembla molt interessant: la rivalitat entre dos esportistes de màxim nivell. Sempre he pensat que quan apareix un esportista de primera classe mundial és molt millor de cara a l’espectacle que també n’hi hagi un altre d’un nivell similar, que li pugui fer ombra. Això els motiva a tots dos a ser encara millors i a intentar superar-se a si mateixos, mentre que si no existeix aquesta competència el més probable és que el dominador es relaxi i la seva motivació sigui molt inferior. Sense anar més lluny, per exemple, ja fa anys que els aficionats al futbol podem gaudir de la rivalitat entre Leo Messi i Cristiano Ronaldo, o si parlem de bàsquet és impossible oblidar els duels que Magic Johnson i Larry Bird van protagonitzar a l’NBA els anys 80. En el cas de Rush, els rivals són el pilot austríac Niki Lauda i el britànic James Hunt.
Niki Lauda i James Hunt, l’any 1977
Ambdós pilots eren completament diferents no només en el seu estil de conducció, sinó també en la seva manera de ser. Lauda era un perfeccionista, obsessionat amb els detalls, molt professional, amb una vida ordenada i tranquil·la, i un físic no massa agraciat (el coneixien com “La rata”, per les seves dents sortides). Hunt era just el contrari, un pilot impulsiu que competia pel simple fet que li agradava córrer, fumador, bevedor, consumidor ocasional de drogues, amant de les festes i sempre amb companyia femenina (solia dir que “el sexe és l’esmorzar dels campions”, i es diu que va practicar-lo amb més de 5000 dones). La pel·lícula explica a la perfecció les diferents personalitats d’ambdós i la seva manera d’afrontar les curses i la vida, a més de la seva gran rivalitat (no exempta de respecte i admiració) que ja va començar a la Fórmula 3 i va continuar fins a la Fórmula 1.
(Si no sabeu què va passar a la temporada 1976 de Fórmula 1, no continueu llegint)
L’eix de la història és la temporada 1976, que va estar renyida fins a l’última cursa i es va acabar decidint per un sol punt a favor de Hunt. Un desenllaç que podia haver estat molt diferent si Niki Lauda no hagués sobreviscut a un esgarrifós accident al circuit alemany de Nürburgring, on el seu Ferrari va xocar contra la tanca després d’un revolt, es va incendiar i no el van poder alliberar fins al cap de gairebé un minut (com diu ell mateix, “deu segons més i hauria mort”). El pilot austríac va patir cremades de tercer grau a la cara, va perdre mitja orella dreta i també les parpelles, a més de greus danys pulmonars deguts a la inhalació de fum i vapors tòxics. A l’hospital va entrar breument en coma i fins i tot va arribar a rebre l’extremunció, però gràcies a la seva increïble valentia i competitivitat (Hunt havia recuperat posicions en el campionat) va tornar a córrer només sis setmanes després de l’accident, adaptant el casc per poder-hi ficar el cap que encara duia embenat per tapar-li les ferides, que li sagnaven després de cada cursa. El britànic Jackie Stewart, tres vegades campió del món abans que ho fos el mateix Niki Lauda, va dir que era “la cosa més valenta que havia vist mai”.
James Hunt va morir l’any 1993 amb només 45 anys, víctima dels seus excessos, i Niki Lauda fa de comentarista de les retransmissions de Fórmula 1 per a la televisió alemanya. El guionista Peter Morgan es va entrevistar nombroses vegades amb l’austríac per tal d’escriure una història tan real com fos possible, però tot i així la pel·lícula té algunes inexactituds. Per exemple, no és veritat que Lauda denunciés que l’amplada del McLaren de Hunt era il·legal, sinó que va ser un membre de l’equip Ferrari. Igualment, tampoc és cert que el britànic apallissés a un periodista després que aquest fes un comentari desafortunat referent al físic de Lauda després de l’accident. Malgrat petits detalls com aquests i algun altre, la veritat és que les dues hores de Rush passen tan ràpides com els cotxes que hi apareixen. La manera com estan filmades les curses és espectacular i l’ambientació del món de la Fórmula 1 dels anys 70 és simplement perfecta. Serem testimonis de com ha evolucionat un esport que en aquella època era realment d’alt risc, ja que les mesures de seguretat eren molt inferiors a les actuals i era relativament habitual que cada temporada hi hagués un parell o tres de morts. Chris Hemsworth i Daniel Brühl estan excel·lents en els seus respectius papers, i tot plegat fa que sigui un film totalment recomanable encara que, com jo, no sigueu especialment fans d’aquest esport.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada