dilluns, 12 d’octubre del 2015

Set pecats, set càstigs

No sembla que hagi passat tant temps, però la realitat és que aquests dies s’està celebrant el vintè aniversari de l’estrena de Seven, una d’aquelles pel·lícules que impacten profundament en el moment de veure-la i de la qual moltes de les seves imatges continuen gravades al cervell durant molt de temps.

I això que el punt de partida no pot ser més típic: una parella de policies molt diferents entre sí (un veterà cansat de tot i a punt de jubilar-se, i un jove impetuós i amb il·lusió) reben l’encàrrec de trobar a un assassí. El que ja no és tan normal és la peculiaritat dels crims: el seu autor castiga a persones que han comès algun dels set pecats capitals, fent-los fer precisament el que representa el pecat. Així, mata a un obès fent-lo menjar fins que rebenta (per castigar la gola), lliga un home a un llit durant un any per castigar la peresa, etc.


Podria haver estat simplement una pel·lícula més de psicòpates empaitats per la policia, però el seu brillant guió i el talent del seu director la van convertir en un punt d’inflexió, una referència ineludible del gènere que ha estat moltes vegades imitada, però encara no superada. La seva fosca i angoixant ambientació (sota una pluja constant que només s’atura l’últim dia) en una ciutat bruta, violenta i depressiva és el marc perfecte per explicar una història que va més enllà del simple relat policial i s’endinsa en una reflexió sobre la decadència moral de la raça humana. Una decadència a la que intenta posar remei un peculiar assassí, sens dubte pertorbat però també molt intel·ligent i amb una justificació pels seus actes. A partir de l’estrena de Seven es van rodar moltes altres pel·lícules protagonitzades per psicòpates metòdics i que raonaven els seus crims amb arguments intel·lectuals o filosòfics, però cap va tenir l’impacte d’aquesta (no fa massa en aquest mateix bloc parlàvem de Saw, els creadors de la qual van reconèixer obertament la influència del film de David Fincher).


Tot això, a més, s’aconsegueix sense un excés de violència en pantalla, ja que en cap moment es veu a l’assassí en acció sinó només els macabres resultats dels seus actes. Estem parlant d’una violència gairebé més psicològica que física, ja que esgarrifa més el que intuïm (el patiment extrem de les víctimes o tota la preparació dels crims) que el que veiem. A més, també cal dir que no hi ha altres subtrames que distreguin la nostra atenció, i això ens permet submergir-nos de ple en la història des del principi fins el final. I quin final! Sens dubte un dels millors de la història del cinema, amb una tensió brutal que no deixa d’augmentar mentre dura l’angoixant escena, i que accelera el cor fins i tot quan ja has vist la pel·lícula. Sí, encara que faci vint anys.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails