dilluns, 12 de desembre de 2016

Ànimes de metall

Igual que vaig fer amb The Girlfriend Experience, amb Westworld també m’ha semblat adequat mirar primer la pel·lícula abans que la sèrie, més que res per saber en què s’han basat els creadors de la versió televisiva i poder valorar punts en comú, diferències, etc. I la veritat és que m’he trobat amb una agradable sorpresa, molt entretinguda i amb aspectes que han influït en pel·lícules posteriors de molta més fama i pressupost.

Westworld (estrenada aquí amb el curiós títol de Almas de metal) és una pel·lícula de l’any 1973 escrita i dirigida pel novel·lista nord-americà Michael Crichton, que un parell de dècades després aconseguiria fama mundial quan Steven Spielberg va portar al cinema la seva novel·la Jurassic Park, amb un èxit aclaparador i un renaixement global de l’interès pels dinosaures. De fet, ambdues pel·lícules comparteixen l’argument principal d’un parc temàtic on les coses comencen a anar malament i posen en perill els seus visitants. I és que el que ens presenta Westworld és precisament això, una mena de Port Aventura futurista que recrea l’antic oest americà, poblat per uns robots tan avançats tecnològicament que costa molt distingir-los dels humans. Els visitants (de gran poder adquisitiu, perquè l’estada costa 1000 dòlars per dia) poden interactuar amb els robots, parlar-hi, barallar-s’hi i fins i tot “matar-los”, amb la tranquil·litat que ells no poden rebre cap mal. Però de sobte, els androides comencen a fallar i la seguretat dels visitants comença a penjar d’un fil.


Malgrat tractar-se d’una producció de sèrie B, la veritat és que Westworld fa servir uns efectes especials que compleixen perfectament amb la seva funció. De fet, va ser la primera pel·lícula que va incorporar imatges generades per ordinador (encara que fossin pixelades i de molt mala qualitat), concretament quan veiem l’acció des del punt de vista de l’androide interpretat pel cèlebre Yul Brynner. Això, i aspectes com la progressiva pèrdua de la pell de la cara del robot, els seus amenaçadors ulls brillants, la persecució implacable del protagonista o la irrupció d’entre les flames quan ja semblava destruït, van influir de manera decisiva a l’hora de crear la mítica Terminator, que pràcticament va calcar aquestes mateixes seqüències una dècada després (i Arnold Schwarzenegger es va inspirar clarament en la interpretació de Brynner per crear el seu personatge).

En definitiva, i malgrat les seves evidents mancances i punts febles, estem parlant d’una pel·lícula molt distreta i una de les primeres referències que tenim del tema de la rebel·lió de les màquines contra els humans, amb el qual els amants de la ciència-ficció estem prou familiaritzats (Blade Runner o la ja esmentada Terminator, per posar només dos exemples). Caldrà veure si la sèrie, amb més hores per desenvolupar la trama i la inversió econòmica habitual de la cadena HBO, haurà sabut captar l’essència del film i ser-ne una digna successora.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails